Article Metxa n7 “Els embolics de la xarxa”

Article publicat al n7 de la revista Metxa (gener 2016)

XARXA D’ALIMENTS DE LA VILA DE GRÀCIA

Els embolics de la xarxa

Reflexions entorn algunes de les nostres dificultats

La Xarxa d’Aliments de Gràcia és, a grans trets, un projecte col·lectiu d’accés a l’alimentació, que, com tants d’altres col·lectius, s’enfronta a diferents dificultats i contradiccions. Prenent la seva trajectòria i mirant-la amb perspectiva, ens agradaria aprofitar aquest article per parlar precisament d’això, de dificultats i contradiccions. D’una banda, parlarem d’algunes que són internes i pròpies del funcionament de la Xarxa. D’altra banda, reflexionarem sobre algunes que són externes i estructurals. 

Si a tu no et cal… per què ho fas?”

Els obstacles externs sempre semblen més fàcils d’identificar (d’aquí neix la voluntat d’organitzar-se per denunciar el malbaratament dels aliments), però no sempre són tan fàcils de combatre. Una de les primeres coses amb què topem és amb l’habitual identificació entre reciclatge i pobresa. Com que la compra és la forma més convencional d’adquirir aliments, se suposa que aquells que no opten per aquesta via és per impossibilitat i no per convicció.

Per tant, el reciclatge està associat a moltes connotacions pejoratives i a certa condició de mendicitat o pobresa. Ens agradaria desmuntar aquest mite i reivindicar la dimensió empoderadora del reciclatge com a opció voluntària d’accés al menjar. Abastir-se d’aliments que es llencen no implica manca de recursos, sinó que esdevé un recurs en sí, com a forma alternativa de satisfer aquesta necessitat. Reivindiquem el reciclatge d’aliments com una opció política a través de la qual satisfer una necessitat bàsica i creiem que ha de superar-se la visió generalitzada que vincula reciclatge amb pobresa. Tot i així, és clar que no tothom recicla pels mateixos motius. A grans trets, hi ha qui ho fa per elecció i hi ha qui ho fa perquè no en té cap altra. Però a nosaltres no ens agrada basar l’enfocament en aquesta dicotomia, sinó que, independentment d’allò que ens mou a reciclar, el que importa al cap i a la fi és que totes les persones necessitem menjar. 

A vegades, tenim la sensació que algunes botigues col·laboradores de la Xarxa consideren que fan una bona tasca donant-nos els seus excedents, però no s’identifiquen amb les persones que formem l’assemblea. En aquesta línia, en un dels dinars comunitaris que fèiem els dimecres, en convidar a una persona que treballa en una botiga propera al Banc Expropiat, va dir que no vindria al dinar perquè ella ja tenia diners, que no era pobra, donant a entendre que ella no tenia dret d’anar-hi. Sota aquest prisma sembla que només hi poden haver dos tipus de persona: les solidàries i les pobres, cosa que crea un estigma que justament conforma una de les bases d’aquest sistema que intentem canviar: l’assistencialime. Si a la Xarxa hem decidit organitzar-nos de manera col·lectiva per garantir aquesta necessitat és justament perquè no creiem que hi hagi d’haver diferents estatus entre les persones que poden pagar-se el menjar i les persones que no ho poden fer. No necessitem condescendència ni volem ser paternalistes. Totes les persones que formem part de l’assemblea de la Xarxa d’Aliments necessitem menjar i és a partir d’aquest punt comú que ens repartim torns i tasques per endur-nos una cistella de fruita, verdura i pa cada setmana. També som persones convençudes que el sistema actual de producció i consum dels aliments és injust i insostenible. Per això, a més d’organitzar-nos per accedir als aliments, també prenem partit en la vida política quotidiana del barri. 

Precisament, creiem que una de les principals riqueses de la Xarxa és el fet que, en organitzar-nos a partir d’una necessitat comuna i bàsica, hi conflueixen persones més polititzades i d’altres que potser no ho estan tant. Veiem com un punt fort el fet que l’assemblea es conformi de persones amb una trajectòria més activista i persones que no la tenen, ja que això equilibra i nodreix el grup. Per una banda, la Xarxa és una molt bona oportunitat perquè gent que no està polititzada entri en contacte amb discursos i pràctiques que potser d’una altra forma no hauria conegut. Així, creiem que la Xarxa és un bon col·lectiu des del qual les persones poden iniciar-se o desplegar-se en altres moviments socials, un col·lectiu arran del qual es pot conèixer gent i discursos que obren camins cap a noves consciències o militàncies. Per altra banda, la gent més activista aprèn a replantejar les seves dinàmiques i a ajustar teoria i pràctica dins la complexitat de la vida quotidiana, cosa que els permet sortir de les bombolles que a vegades es creen en col·lectius on tothom té un perfil similar. Això permet retrobar la política del dia a dia més enllà de la teoria i les idees.

Suport mutu: de la teoria a la pràctica

Tornant al que dèiem abans, ens queda molta feina per fer pel que fa a la relació i reconeixement mutu amb els comerços. La barrera que encara tenim amb la majoria d’ells ens porta també a reflexionar sobre un dels esculls amb què topem sovint: fer del suport mutu, base de la nostra manera d’organitzar-nos, una cosa real. Ens sol passar que els comerços accedeixen a donar-nos els aliments que els sobren, però no trobem la manera de prestar-los la nostra col·laboració. Així, lluny d’establir un suport mutu real, aquest gest seu es converteix en un acte caritatiu, que és justament el que hem volgut evitar en organitzar-nos de manera col·lectiva.

Sembla que hem aconseguit certa horitzontalitat entre nosaltres (organització assembleària), però ens trobem esperant al tancament de les botigues sense intervenir en la seva tasca. Així doncs, veiem que, tot i que ens definim com un grup que treballa partint del suport mutu, no hem aconseguit que l’intercanvi sigui real amb una de les parts constitutives de la Xarxa i ens seguim preguntant com ho podem fer. Per intentar suplir aquesta carència algunes vegades hem fet regals a les botigues, com per exemple melmelades, bosses de roba o davantals, tot fet per nosaltres. Entenem, però, que això no deixa de ser un detall com a mostra de gratitud.

Entenem que les botigues tenen una dinàmica de mercat i de funcionament molt específica en la qual la nostra aportació no té cabuda, però també creiem que les persones que hi treballen poden tenir alguna necessitat o curiositat que potser podríem satisfer conjuntament. Potser una manera de millorar el suport mutu amb els comerços seria repensar el punt d’enfocament: passar de la botiga als treballadors. Si la dinàmica pròpia del comerç no brinda espais o moments on nosaltres puguem donar un cop de mà, les persones que hi treballen segur que tenen necessitats a les quals podríem buscar una solució conjuntament. De fet, quan recordem als comerços la nostra disposició a ajudar-los, molt sovint ens trobem que les persones que hi treballen no ens poden encomanar res perquè depenen d’un superior i perquè la seva feina està molt pautada. Així doncs, aquestes persones, a nivell individual, potser sí que estan obertes a la idea del suport mutu i és en aquest punt on la Xarxa podria intervenir de manera més profitosa.

Tot i així, pensem que, malgrat el suport mutu no s’assoleix com voldríem amb els comerços, sí que es fa present internament entre els membres de l’assemblea. Dia a dia, es creen llaços de solidaritat, companyonia i coneixença entre nosaltres, que van molt més enllà de l’assemblea en si i del seu funcionament com a tal.

La participació com a repte

Una altra de les dificultats amb què ens trobem a nivell intern és en la participació o en la comprensió del projecte. La Xarxa és un grup gran i canviant. A vegades costa que l’assemblea sigui realment participativa, i caiem en alguns rols o inèrcies. Fer xarxa en un espai on conflueixen gents tant diverses a vegades no és fàcil. Alhora que és una riquesa, suposa un esforç en quant a superar algunes barreres. En aquest sentit, formar part de l’assemblea és fàcil ja que el grup és molt accessible, però entendre’n el projecte d’una manera integral i participar-hi activament a vegades es fa més costós. Així mateix, amb els comerços, a vegades no tenim clar si tots entenen la naturalesa del projecte.

Reciclatge sense abundància?

Una altra contradicció que ens sobrevola és el fet d’alimentar-nos de les despulles d’un sistema que, al cap i a la fi, voldríem eliminar. Aprofitem aquest punt per reflexionar sobre el caràcter transformador de reciclar. Entenem que el fet d’aprofitar els aliments que havien de ser llençats té un sentit de denúncia en sí mateix, però que això segurament no té una incidència en un canvi de les coses a nivell estructural. Així, topem amb una contradicció, ja que basem el nostre sustent alimentari en una cosa que no voldríem que existís: el malbaratament del menjar (una de les bases de la producció industrial d’aliments). Això ens porta a reflexionar també quines són les condicions que fan possible que sorgeixi un grup com el nostre.

Si no visquéssim en un barri amb tants comerços i amb tantes possibilitats de reciclar menjar, ens hauríem plantejat aquesta opció? Si no visquéssim en un barri on veiem que hi ha gent que fa cua als menjadors socials per dinar, hauríem vist la necessitat de reciclar? Si no visquéssim en una gran ciutat on gairebé tot el producte de les botigues és de fora o de monocultiu, necessitaríem els diners o el reciclatge per alimentar-nos? En definitiva, si no visquéssim en una gran ciutat, massificada i capitalista, quin sentit tindria reciclar? Tindria sentit una Xarxa així en altres tipus d’entorns, zones rurals, pobles petits…?

Tot això ens fa pensar en la necessitat d’entendre el nostre col·lectiu contextualitzat en l’entorn en que ha nascut i on s’insereix. 

A banda d’aquestes reflexions, creiem que tot i que no combatem aquest tipus de producció i distribució que considerem injust, reciclant, almenys no el reforcem. I si reciclant no canvies l’estat de les coses, d’aquí la importància del suport mutu real. I també la importància del paper actiu que procura tenir la Xarxa, anant més enllà de la pròpia dinàmica de l’assemblea i el reciclatge. Per exemple, fent tallers amb instituts per conscienciar el jovent o campanyes de crítica a iniciatives assistencialistes com El Gran Recapte que sol fer-se en èpoques nadalenques.

Sigui com sigui, i més enllà del caràcter més o menys transformador de reciclar, el fet de fer-ho col·lectivament fa que teixim xarxa i establim un cert vincle de solidaritat entre nosaltres basat en l’autoorganització i, si ho aconseguíssim, també amb els comerços col·laboradors. I això ens permet, si més no, prendre consciència conjuntament i posicionar-nos davant una necessitat comuna.

 

Anuncis