Amor a les companyes, odi als bancs

En suport a la companya presa a Alemanya acusada d’expropiar una sucursal bancària

Desnonaments, estafes hipotecàries, inversions a la indústria armamentística, corporacions que destrossen el territori, finançament de guerres, manipulació dels mitjans d’informació, multinacionals que exploten treballadores, fons d’inversió que dicten les polítiques econòmiques, especulació i corrupció, violència immobiliària i un llarg etcètera.

Són molts els motius que ens poden portar a identificar els bancs com un enemic, per allò que fan i pel que representen: la relació directa entre diners i poder. La seva raó de ser és el lucre i la usura a costa del nostre patiment, la nostra angoixa i el nostre esgotament. El seu robatori es produeix de forma generalitzada, dia a dia. L’espoli constant al qual ens volen sotmetre és el que fa que l’esquerda entre rics i pobres cada cop sigui més gran.

Els bancs es venen com a guardians dels diners i pretenen que aspirem a les falses comoditats, seguretat i oportunitats que ens brinden. Per fer-ho, ens ofereixen crèdits, hipoteques, invertir en accions i preferents a canvi de la nostra esclavitud i submissió. Salaris, factures, transferències, impostos, herències. Tot passa per les seves mans, i així intenten tenir el control de les nostres vides.

I si poguéssim subvertir aquesta situació? Posar fi als bancs, als diners i a les relacions socials que generen? I si ataquéssim el problema d’arrel? Podríem començar recuperant una part del que ens estan robant? Si tinguéssim un armari ple de roba invisible, no expropiaríem un banc?

La consciència i la memòria col·lectiva ens recorden com durant molt de temps l’expropiació de bancs ha estat una pràctica realitzada i recolzada per molta gent, era considerada una forma de rebel·lió de les oprimides mitjançant l’acció directa. Un intent d’equilibrar la balança.

Diuen que en aquest món els diners són el que mana, però recordem que només manaran si nosaltres obeïm. Els bancs poden semblar monstres gegants i poderosos contra els quals poca cosa es pot fer, però l’experiència ens mostra que la força de la solidaritat i la lluita a peu de carrer són les nostres millors armes.

Nosaltres vam ocupar un espai gairebé sis anys enrere en un intent d’arrencar-lo de les mans de Catalunya Caixa per donar-li un ús col·lectiu. Per això el vam anomenar Banc Expropiat, perquè volíem assenyalar els bancs com a responsables i alhora imaginar un món on els diners no condicionin les nostres vides; perquè creiem que un projecte de caràcter constructiu també ha de contribuir a la destrucció de tot allò que ens impedeix ser lliures.

Entre el 2013 i el 2014 es van dur a terme diverses campanyes contra Catalunya Caixa que van aconseguir aturar fins a tres cops les amenaces de desallotjament del Banc Expropiat. Paral·lelament, a molts pobles, barris i ciutats de la península també es van ocupar una gran quantitat de sucursals bancàries abandonades per convertir-los en centres socials i espais alliberats, alguns dels quals encara resisteixen.

És lògic que l’Estat defensi aquest símbol del capitalisme amb tots els mecanismes que té al seu abast: policies que ens assalten, segresten i espien per efectuar detencions i obtenir informació; investigadors que recullen i analitzen suposades proves per incriminar-nos; jutges que volen imposar un càstig exemplar; fiscals que intenten ampliar les condemnes; mitjans de manipulació que presenten els bancs com a víctimes dels atacs i expropiacions i a l’hora amaguen els seus assassinats; lleis que els protegeixen i reprimeixen a qui els fa front; institucions i carcellers que ens empresonen; governs que utilitzen els seus recursos econòmics per salvar els bancs de la crisi i la fallida a la qual estan abocats.

Tot això, però, no ens ha d’espantar, frustrar, fer-nos retrocedir ni fer-nos creure que no hi podem fer res. Al contrari, això significa que estem posant el dit allà on fa mal. Veiem que la lluita és la manera que tenim d’alliberar-nos de la misèria que ens imposen els bancs i els mecanismes capitalistes de l’Estat i que la seva repressió ens porta a la solidaritat, que és el que realment ens fa fortes.

El judici a les companyes acusades d’expropiar un banc a Alemanya ha suposat més d’un any de presó preventiva per a les 2 companyes detingudes a Barcelona durant la primavera de 2016. El 7 de juny de 2017 el jutje va dictar la sentència: absolució per a un d’ells i condemna de 7 anys i mig de presó per l’altre. Per una banda, celebrem l’absolució i l’alliberament del company a qui l’Estat Alemany ha tingut empresonat a l’espera de judici. Per l’altre, la condemna de la nostra companya ens omple els ulls de llàgrimes, en una barreja de tristesa i ràbia. Però no volem caure en el pessimisme i la desídia, aquestes llàgrimes són les que ens donen la força per continuar desitjant mil bancs expropiats.

Solidaritat amb les que lluiten. A terra els bancs, les presons i el sistema que les necessita!

1499076793308

“Los bancos son una basura. Tira tu basura al banco.”

 

Advertisements

One thought on “Amor a les companyes, odi als bancs

Els comentaris estan tancats.