Tornarem a intentar entrar.

Diguin el que diguin des de l’Ajuntament això no és un conflicte entre privats, és un conflicte entre dues formes de vida: les que volem una vida en comú i relacionar-nos mitjançant xarxes de suport mutu teixides entre iguals i aquells que allò que defensen és la propietat privada —independentment de l’ús que se’n faci— i la supremacia d’uns sobre els altres.

Barcelona en Comú no és ni serà representant de les que aquests dies estem aquí, primer perquè nosaltres no tenim representants —i alhora tampoc no aspirem a representar ningú més que nosaltres mateixes—, i segon perquè la seva opció institucional no és ni serà la nostra. Ens neguem a servir d’excusa perquè els diferents partits polítics es llancin dards electoralistes abocant mentides sobre nosaltres. Mai no hem negociat amb ningú, independentment de les falsedats que escampen els polítics: qui va signar un contracte per mantenir la pau social —CiU— va pagar més de 65.000 € d’un fons sense justificar al conegut especulador Manuel Bravo Solano, quantitat que gairebé cobreix el que aquest va pagar al seu dia per l’espai.

Justifiquen aquest contracte per la nostra suposada labor social, intentant fer una distinció entre el Banc i la resta d’espais ocupats, però que no us confonguin: som la mateixa gent. No fem labor social i humanitària, el que volem és generar xarxes de suport mutu i crear un món fora de la lògica mercantil. No volem cobrir els forats de misèria que crea el capitalisme, volem acabar amb ells. I, per aconseguir-ho, totes les eines són vàlides i necessàries.

Les que teixeixen xarxes, les que recuperen cases per a qui pateix desnonaments, les que ocupen per tal de crear llars i espais de trobada, les que fan festes i altres activitats per pagar totes les despeses derivades de la repressió judicial, les que tallen els carrers perquè avancin les manifestacions, les que s’enfronten amb la policia: som totes les mateixes perquè tots són camins d’una mateixa lluita.

S’està parlant molt de violència, de la nostra, però qui diu criticar tota forma de violència es nega a reconèixer que aquesta societat està impregnada de violència en els seus mateixos fonaments: la violència que hi ha en els desnonaments, en els mossos homicides que queden impunes, en la persecució dels manters i en el rebuig dels refugiats, així com la violència que sota l’excusa inqüestionable de l’antiterrorisme destrossa portes a les cinc de la matinada i segresta les nostres companyes. Si algú vol parlar realment de violència, parlem-ne, però partint del fet que les desigualtats d’aquesta societat no desapareixen perquè hi ha una organització especialitzada en actuar violentament per tal de mantenir-les. Aquesta organització es diu policia, sigui del país que sigui, del color que sigui, sota les ordres del govern que sigui.

La policia és la part visible i explícita d’aquesta violència estructural. Però aquesta violència també la trobem en el xantatge laboral, quan assumim que ens humiliïn i ens robin per por a la misèria; o la trobem com ja s’ha dit en els desnonaments, quan la propietat d’un habitatge és més important que la necessitat d’un sostre; la trobem en el sexisme que nega el feminicidi que s’està produint; o en aquesta Europa que dóna l’esquena als refugiats de les guerres que nosaltres mateixos estem provocant als seus països. Aquesta societat capitalista es basa en la violència, qualsevol debat seriós ha de partir d’aquesta premissa.

El conflicte als carrers pel Banc Expropiat ha començat en el moment de desallotjar-nos, i s’acabarà quan puguem tornar a entrar. No tenim res a negociar perquè no aspirem a res més que a reobrir el Banc Expropiat al mateix lloc on sempre ha estat; si volen negociar que ho facin entre ells, Generalitat, Ajuntament i Bravo Solano, no és el nostre assumpte. No volem un altre espai, volem aquest, on està, amb les seves veïnes. El Banc és nostre perquè l’hem construït segon a segon amb totes les persones que hi han anat passant i que l’han fet vibrar amb centenars d’experiències diferents; el Banc és nostre i el defensarem fins al final.

És ben simple: l’única solució al conflicte que han obert és que ens deixin tornar a entrar.

27 de maig del 2016

Vila de Gràcia

Advertisements

One thought on “Tornarem a intentar entrar.

Els comentaris estan tancats.