Feu-me un favor. Sigueu feliços

Companys  de l’Oriol Caballero 17/07/2013

Mural en homenatge a Oriol Caballero al seu barri natal, Vallcarca.    ROBERT BONET

Mural en homenatge a Oriol Caballero al seu barri natal, Vallcarca. ROBERT BONET

 

Uri Sick, Uri Prozac, Uri Surfin, Uri Mavp, Muletitas, Bomba Lapa, Don Tormentor, etc. Moltes eren les cares i molts els sobrenoms d’Oriol Caballero. Moltes també les formes de recordar-lo que s’han estat realitzant els darrers dies que han estat unes llargues Urimpiades. I més que se’n faran quan el temps vagi recol·locant una mica les nostres entranyes al seu lloc. Els seus noms ens poden donar una idea de la quantitat de llocs, col•lectius, bandes i programes per on va passar i on sempre va ser estimat deixant la seva empremta amb el seu somriure, la seva tranquil·litat i uns coneixements que eren tan diversos, com els àlies que hem dit i que mai no va mostrar amb pedanteria o supèrbia com molts altres farien.

L’Uri va ser partícipactiu dels mitjans lliures. A part d’aparicions recents i concerts solidaris amb diferents mitjans, l’Uri va ser durant molts anys membre de Contrabanda FM. Prozac con leche, el programa on va començar a fer ràdio, va néixer l’any 1995 i l’Uri va començar a col•laborar-hi al cap de poc temps, aportant la seva particular visió del món. Érem uns nens comentant l’actualitat i dient més bajanades de les que es poden imaginar els diumenges a la tarda. Pujàvem les escales de la radio sempre tard i il•lusionats, carregats de cintes gravades i CD prestats de tots els amics, coses dels 90.

Posteriorment, membres d’aquest programa fitxarien algun col•laborador del seu programa veí, l’Assemblea de Majaras, per engendrar un dels programes més gamberros que mai ha donat la radiodifusió lliure d’aquestes terres: El Vespino Sideral, una de les coses més encantadores que té Contrabanda, una dolça i amigable endogàmia que ens va permetre forjar una amistat que ha arribat fins al final de la vida del nostre estimat company. A El Vespino Sideral (que es va emetre els dijous en un punt indeterminat a partir de les 22:30 entre l’any 2000 i el 2007, tot i que ell va deixar-ho un temps abans), l’Uri era el Señor Bombalapa, i no només aportava el contrapunt revolucionari a la presumptament frívola línia del programa, sinó que ens va regalar el seu enciclopèdic coneixement musical, els acudits més encantadorament de mal gust que us podeu imaginar i lectures estranyes com aquella on de forma absolutament raonada es justificava que la fi del món arribarà quan s’acabi de construir la Sagrada Família. Cada programa, l’acabava l’Uri amb un desig per a l’audiència, inspirat en l’Aramís Fuster, dient “Hazme un favor. Sed Felices”, mentre de fons sonava “Gracias por venir” de Lina Morgan.

Però no només va participar als programes, la part més important i divertida d’una ràdio lliure: paral•lelament seria membre actiu del col•lectiu formant part de vàries comissions de treball de Contrabanda, la part més poc agraïda i feixuga a una associació, ja ho sabeu: reunions, comissions, calés que no arriben, encartellades que mai no s’acaben; també molts podrien parlar del seu pas per l’Assemblea d’Okupes de Barna, o els diferents centres socials de Gràcia com El Monstru, La Fera o el Maig del 37. Molts encara el recordem sempre portant InfoUsurpas per penjar a algun squatt, CSO o a la casa okupada on estigués vivint en aquell moment, doncs com a persona coherent amb la seva ideologia sempre va viure segons les seves creences.
A principis d’aquest mil•lenni també va embarcar-se en un projecte d’allò més eixelebrat i desenfrenat: Operación Disturbio. Els carrers, bars i places de Gràcia eren el despatx des d’on escrivien diàlegs delirants, àcids, cínics, carregats de mala llet i bon humor, rient-se de tot i de tots: dels indepes, dels De Verdad, de la presó del poble de la UCE, de la revolució cultural maoista, dels refors, dels insus… i dels de Sants. Aquest va ser el punt de partida de les nombroses presentacions i xous dels que va participar en tot tipus de festes alternatives o concerts on pogués posar-se un passamuntanyes o una perruca blava i deixar-se anar en una esbojarrada elucubració on tots rebien el carinyo de les seves paraules.

Aquests dies se l’ha recordat com a patriota vallcarquí. I és que, tot i no créixer estrictament al barri més esperpèntic del Districte de Gràcia, ben aviat se’n va sentir veí, com demostren diferents vídeos que han tornat a circular per la xarxa o la seva activitat dins de la Plataforma Veïnal i d’Okupes de Vallcarca, durant l’explosió squatter d’aquest barri. Els darrers dies han circulat diferents definicions del MAVP com a Moviment d’Alliberament de la Vallcarca Proletària o com a Moviment d’Alliberament de Vallcarca i Penitents. Però en realitat el seu nom seminal va ser el de Moviment d’Alliberament de Vallcarca i Putxet, ja que el tranquil turó es veia des de l’habitació que va compartir durant la seva infantesa amb en Guille, el seu germà que ha patit la seva pèrdua com ningú i que ha compartit un munt d’històries i projectes aquests últims anys.

El MAVP va omplir amb la seva mala baba i retoladors de papereria les parets d’una Vila de Gràcia que s’anava aburgesant poc a poc, denunciant-ho, provocant somriures de molts, traient-li la careta a d’altres i creant alguns imitadors. Durant un parell d’anys vam estar en boca de tots. El següent cop a l’elitització de la Vila, el vam donar amb la campanya Gràcia Està Fatal, per si no ho sabies. Era cap al 2006 amb aquells cartells i adhesius taronges on s’arengava a les masses a deixar de pagar lloguer i no comprar a les botiguespijas del carrer Verdi. I a cremar esglésies tot perquè “els nostres avis ho haguessin fet”. El 2009 va parir amb d’altres companyes el Terra Cremada, publicació contra la derrota. Tot i les seves anades i vingudes, les seves reflexions, la seva serenitat, la seva intel•ligència va brillar en tots els textos dels que va participar i ens va ensenyar a trobar el punt mig en gairebé totes les nostres aferrissades discussions. Tot i viure un període d’exili forçat als extraradis de Vallcarca (Sants), seguí militant per l’emancipació d’aquest petit barri de sota el pont, primer en la clandestina però més tard pública Heura Negra Assemblea Llibertària de Vallcarca, on ens delità amb els seus lúcids anàlisis d’una cultura i sentit comú sublim, gaudint dels seus textos sempre tan àcids i carregats de crítica cap al cinisme democràtic. La seva mofa situacionista envers aquesta societat mostraven el seu cantó més punk a la vegada tant intel•ligent.
Però ell, sempre amb aquella humilitat que el caracteritzava, no era persona que volgués notorietat ni copets a l’esquena; ho feia perquè li sortia de dintre i ho creia necessari.

Si la desaparició de l’Uri ha tingut repercussió els darrers dies en la premsa (i ràdio) burgesa ha estat segurament per ser membre dels reconeguts Surfing Sirles. Avui, però, toca recordar també la resta de la seva trajectòria musical. Anteriorment, havia estat membre dels Sick of Banality (d’on va sortir el seu sobrenom al món del hardcore), Amunike Lehendakari, Transición, amb dues gires europees i cinc discos de psicodèlia rockera d’allò més delirant, o el seu últim nou grup, Montserrrat, a punt de treure el primer disc d’electro-pop insurrecionalista; i, com no, el Niño del Parche, Muletitas y su Obra Social, per la qual al llarg de dotze anys va passar molta gent atreta pel magnetisme de qui ho diu tot sense parlar, només amb un gest: amb el seu riure contagiós o amb un acord més o menys desafinat. Aquests grups avui no emmudiran però segurament ens estrenyeran una mica el cor quan els sentim.

Siguis on siguis, Uri, et recordarem sempre i continuarem lluitant per enderrocar aquesta Barcelona pija i postmoderna que tant odiaves, amb humor i molta ironia com tu tan bé sabies fer. Guanyarem Uri. I amb molt de rock&roll.

*Oriol Caballero, activista i músic, va morir el 10 de juliol.

Advertisements